el basar de les espècies


Héctor de Montalvo · Què faig amb la meua novel·la? L’autor com a editor
21 octubre 2006, 23:47
Filed under: General


1. Publicar a qualsevol preu?

No fa molt he llegit en algun lloc
que el famós temor al full en blanc és només un element més de l’imaginari
popular i que no es correspon a la realitat més que les funestes conseqüències
per a l’intestí derivades de barrejar Coca-Cola i Baileys. Desconec si és així
(em refereixo al foli en blanc, l’altre cas és una ximpleria), però en els meus
tractes amb escriptors mai els he sentit queixar-se d’este pànic a no saber com
començar una obra. Alguns, fins i tot alguns famosos, semblen tindre fins i tot
dificultats per acabar-les en algun moment beneït, però esta és una altra
història.

L’experiència em diu
que la principal por d’un escriptor és quedar per sempre en l’oblit. Encara que
de vegades este desig pren més la forma d’una compulsió culpable del tipus vull que em llegeixen però no deixaré la meua
novel·la a ningú per por de les crítiques
, la qual cosa no deixa de ser una
inseguretat terrible i mal assumida que més freqüentment pren la forma de vull publicar com sia. I esta, amics, és
una gran errada que ha portat a més d’un a amargar-se, a la decepció i al
desastre.

[@more@]

El món de l’edició de
llibres, especialment el de la novel·la, és un món extraordinàriament tancat.
Malgrat que el llibre és un objecte comú en les nostres vides, el públic no té
una idea gaire clara de com funciona una editorial per dins i quin és el procés
que segueix un text des que l’autor l’acaba fins que va arriba a les nostres
mans.

Per començar, la vida
de l’editor és ingrata, estressant, fosca i anònima. Barallar-se amb
il·lustradors que es neguen a seguir les indicacions que se’ls ha donat perquè ells són els professionals;
convèncer un autor hipersensible que no se suïcide (això últim no és una
broma); negociar amb els impressors i distribuïdors, professions entre les
files de les quals abunda el pitjor de cada casa; cridar per telèfon al
traductor que fa sis mesos hauria d’haver entregat el seu treball; convèncer al
de màrqueting que la bufanda de roig llampant que col·locarà al llibre amb la
frase «LA NOVEL·LA MÉS RECOMANADA
DESPRÉS DEL CODI DA VINCI» és un espant; esbroncar el maquetiste perquè ha portat
a impremta totes les imatges en RGB i, a sobre, en baixa resolució… l’editor
passa més temps contestant correus electrònics i picades al telèfon que llegint
originals. I això quan parlem de l’editor com a cap de projecte treballador d’una editorial més o menys gran.
L’editor independent, aquell que treballa des de casa seua o des d’una
llibreria, és una altra història, perquè aleshores és editor, corrector,
maquetiste i comercial i generalment no guanya ni un euro amb tot això.
Generalment.

Tot això que els explico és invisible per a un xic o xica de vint-i-tants anys
(o per al jubilat que ha descobert una afició tardana) que ha escrit una
novel·la i li agradaria veure-la publicada. L’experiència em diu que l’autor acostuma
a creure que entre l’acte meravellós i únic de posar-li la paraula Fi a la teua obra i la sortida al mercat
del llibre acabat amb prou feina hi ha un sospir, només retardat per foscos
interessos empresarials i polítics (Polanco
no vol que surte el meu llibre
, em va dir a mi un cuiner posat a
autor-editor) i per la desesperant desídia dels editors. Sé de tipus que piquen
angoixats a les editorials quinze dies després d’haure lliurat el document de word
amb la seua obra a un editor, perquè han
anat al Corte Inglés a preguntar pel llibre i no el tenien
. Tot este
batibull de malentesos genera tot tipus de situacions tenses, odis seculars i
aspres en les que no es trauen a col·lació les faques per la falta d’hàbit de
portar-les al damunt. Tot això podria evitar-se, n’estic convençut, només amb que
l’autor conegués més a fons el procés editorial. I això podria ser possible
només amb que el món de l’edició no fos
tan hermètic.

2. Ballant amb editors

Però jo
no m’encarregaré, almenys avui, de detallar quin procés segueix un text des que
el seu autor el dóna per finalitzat fins que el llibre és distribuït en els
diferents punts de venda. En primer lloc, perquè segur que ja hi ha qui ho ha
fet per mi i, en segon, perquè l’extensió d’este article sobrepassaria el que
es considera raonable. No, avui ens ocuparem d’un cas concret, que és el de
l’autor-editor. El que sí faré és aclarir algunes coses abans de passar a definir
al nostre home (o dona). En primer lloc, deixem-ho ben clar: un autor, de
novel·la, teatre, poesia, assaig o qualsevol altre gènere, no ha de pagar
necessàriament per veure la seua obra publicada. Pot fer-ho si ho vol, ja
veurem com i quan, però no és necessari.

La relació entre autor i editor es produeix de dos formes:

a) l’autor envia
el seu manuscrit per ser valorat per un editor (independent o no, tant fa)

b) l’editor
necessita una obra en concret (normalment un assaig) i l’encarrega a un autor
de la seua confiança. [1]

Ens oblidarem de b), que són
figues d’una altra panera, i ens centrarem en a). Tant bon punt l’editor rep el manuscrit, el llegeix (o el dóna a
un lector professional per a que l’avalue i en faça un informe) i contesta a
l’autor de forma positiva o negativa. Si l’original ha agradat a l’editor i el
troba publicable, firmaran un contracte en el qual apareixeran una sèrie de
condicions (termini de publicació, compromís de l’autor que la seua obra és
original, avançament, exemplars gratuïts, etc.) i el llibre es lliurarà a la
cadena de producció de l’editorial.

Llegiu amb atenció el paràgraf precedent. No he dit en cap moment que
l’autor avança diners per cobrir les despeses de la seua edició. Este risc
l’assumeix l’editorial, que confiarà en la visió de l’editor i en la perícia
del Departament de Màrqueting per tal de rendibilitzar-la. És més, el que és
habitual és que l’autor rep un avançament a compte dels drets d’autor que
percebrà en liquidacions semestrals o anuals (si és que es ven el llibre, és clar).

Este és el procés normal, explicat en paraules molt simples. Però no
s’il·lusionen, perquè per arribar aquí han hagut de passar algunes coses.

En un principi, l’editor ha hagut de rebre el manuscrit. La primera errada
que comet un autor és buscar la direcció d’una editorial i enviar la seua obra
allà sense pensar-s’ho més. Les grans editorials són grans empreses i com més
grans són, més s’assemblen a ministeris. El paquet de l’autor pot començar un
periple lent i interminable de departament en departament per acabar finalment
a la paperera. El més correcte és picar per telèfon a l’editorial i avisar que
enviarem un manuscrit per a la seva avaluació. Segurament ens diran que ha de
ser enviat a l’atenció de Sotano de Tal i de Qual. Llavors i només llavors
realitzarem l’enviament. [2]

En segon lloc, l’editor ha hagut de llegir el manuscrit. Encara que molts
d’ells es prenen la molèstia de llegir tot el que els arriba i donar una resposta,
el normal és que el manuscrit s’acabe florint per diverses raons. Les més
habituals és que l’editor no tinga temps material de fer-ho, o que l’haja començat
i ho haja trobat de tan mala qualitat que no s’haja molestat a continuar. I és
que la realitat és que la qualitat mitjana del que es rep a les editorials és
tan baixa que resulta descoratjador. [3]

En tercer lloc, la resposta. Alguns editors pateixen tant quan han de dir
a algú que la seua obra no té qualitat suficient per ser publicada que
prefereixen donar per resposta el silenci. Hi ajuda la freqüència amb què la
negativa és rebuda amb males maneres i fins i tot amb insults. El primer dels
consells que donaré en este article i que faran molt bé en seguir és este: no
siguen tan grossers com Francisco Umbral fins que no siguen tan famosos com
ell.

Mentrestant, feu cas del que us dic: rellegiu l’obra amb ull crític, feu
que altres persones, quantes més millor, la llegeixen també. Perdeu la por a
fer canvis. Deixeu de llegir per entretindre-vos i comenceu a llegir per
aprendre. La vostra llengua materna, amb què escriuen, és la seua eina, i a
partir d’ara ha de ser sagrada per a vostès. Poden dominar-la i han de fer-ho i
no ho aconseguiran només llegint Asimov i Clarke, perquè la majoria de
novel·les de ciència-ficció estan molt mal traduïdes per persones que no
dominen el castellà [l’original està escrit en castellà]. Llegiu els bons
clàssics de la casa nostra (també, i sobretot, els de ciència-ficció). No s’han
de veure a si mateixos com uns professionals consumats a qui no es pot
corregir, sinó com eterns aprenents en un ofici duríssim i ingrat. I, sobretot,
no pleguen, continuen enviant originals a tantes editorials com puguen, sense
esperar que l’anterior els conteste, perquè no estan obligats a res fins al
moment en què firmen un contracte. Tot això és el que fan les persones que
tenen èxit i arriben a publicar una novel·la (o un llibre de poesia, o…).

Però hi ha una altra possibilitat, que és convertir-se en un
autor-editor.

3. L’autor-editor

Alguns
escriptors no desitgen passar pel calvari d’enviar el manuscrit a diverses
desenes d’editors i esperar eternament una resposta; d’altres són conscients
que l’obra que tenen entre mans no és explotable comercialment i cap editorial
no s’interessarà mai per ella; i encara n’hi ha que, directament, menyspreen
els editors i decideixen ocupar-se ells mateixos de la seva obra. Això es
coneix com a autor-editor o autoedició i existeixen empreses de serveis
editorials (que no són editorials, encara que s’anomenen sovint d’esta manera)
que agafaran el manuscrit, l’editaran i maquetaran i trauran tants exemplars
com vostè estiga disposat a pagar. Aquí hi ha dos possibilitats:

a) L’autor
desitja un número x d’exemplars per
regalar als seus coneguts i/o vendre ell directament

o bé

b) L’autor arriba
a un acord amb l’empresa de serveis editorials per a la distribució dels seus
llibres pels diversos punts de venda.

Aquí és a on hi ha el problema. Diguem des d’ara mateix que en 9 de cada
deu ocasions, l’autor esperarà en va que la seua obra arribe algun dia a les
llibreries i després de dos dotzenes de picades rebrà una excusa més o menys
similar a esta:

El seu llibre no
s’ha venut bé i tenim gairebé tota la producció en estoc; li oferim la
possibilitat de comprar-la per un preu especial.

És a dir, primer ens han cobrat, per traure el llibre, quatre o cinc
vegades la quantitat que ha costat produir-lo i, després, ens tornen a cobrar
perquè els traguem de sobre la despesa del magatzem. L’autor, que normalment té
un gran afecte a la seua obra, accedeix i paga. I es troba amb cinc-cents o mil
llibres a casa seua que possiblement no aconseguirà vendre mai. Si algun de
vostès ha sofert això, sàpiga que ha estat víctima d’una estafa legal en tota
regla i que el seu únic recurs és cridar als quatre vents el nom de l’empresa
editorial responsable perquè altres persones no siguen també víctimes del
mateix abús.

En realitat és lògic. Penseu una mica: vostès poden pagar a un editor per
a que maquete el seu llibre, el porte a imprimir i el pose a les llibreries.
Però mai podran pagar als lectors per a que el compren. Si la seua obra no és
explotable comercialment, no importarà qui o com la trague al mercat,
senzillament ningú no l’adquirirà. Això és d’esta manera. Si vostès han
contractat els serveis d’una empresa editorial, l’únic que han fet és prendre
un camí diferent perquè el llibre arribe fins a les prestatgeries dels punts de
venda. Però el lector/client que passeja la seua mirada per les prestatgeries
no sap res de tot això i prendrà la seua decisió en funció dels seus propis
gustos. [4]

En realitat sí que hi ha una diferència: una editorial normal ha fet una inversió econòmica i tinguen
per segur que intentarà vendre el llibre
per tots els mitjans, perquè no l’ha amortitzat fins que no ha venut un número
determinat d’exemplars. Una empresa de serveis editorials ja ha guanyat diners,
i molts, només imprimint el llibre sense necessitat de distribuir-lo, perquè
vostè ja els ha pagat.

Aclariré de forma immediata que el negoci de les empreses editorials és
perfectament lícit i legal i que no solament no hi ha res d’immoral en això,
sinó que crec que és un negoci necessari i imprescindible en el qual el client
paga per rebre un servei, dóna resposta a una necessitat que és allà i que algú
ha de cobrir i no hi ha cap inconvenient en això… llevat que la majoria dels
autors/clients són enganyats i no reben este servei. A això s’afegeix un segon
engany, esta volta autoengany: la majoria dels autors novells creuen que este
és el procediment habitual per tal d’editar un llibre.

I no ho és. El procediment habitual és el que hem descrit més amunt.

No tots els autors-editors són iguals. Hem parlat de l’autor d’una obra
que desitja veure publicada per ser llegida pel major número possible de
persones, però la tipologia és més variada: per exemple el jubilat que ha
escrit un llibre sobre la fauna del seu poble i vol traure 100 llibres per
repartir entre els seus amics, familiars i veïns. Este tipus d’autors-editors
són tan abundants que s’esbalairien si sabessen quants d’ells fan cap a les
impremtes (mala idea en la majoria de les ocasions) perquè els publiquen el seu
llibre. Normalment estan satisfets amb els resultats obtinguts i reben els
elogis dels seus partidaris i per tant no ens n’ocuparem més.

Com distingir, doncs, l’empresa editorial que no ens cobrarà res pel
professional que ens farà un bon treball del qual ens sentirem satisfets? No es
pot, esta és la veritat. La recomanació és la mateixa que en qualsevol altra
relació de negocis: llegir-se bé el contracte o pressupost, aclarir punt per
punt els termes del contracte i no confiar en la bona fe de ningú. Jo
n’afegiria una més: consulten els fòrums d’Internet que es dediquen a este món:
els noms de certes empreses de serveis editorials apareixen una i altra volta en
boca d’usuaris estafats per elles. Hi ha competència i molt bons professionals.
No donen oportunitats a qui no les mereix.

En definitiva, podem dir que hi ha dos tipus bàsics d’obres:

1. Aquelles que són comercialment explotables (a escala gran o petita,
això ens és igual ara) i

2. Aquelles que no ho són.

La opinió de qui escriu estes línies és que el client objectiu de les
empreses de serveis editorials és l’autor del tipus 2. Aquelles que molt
difícilment no seran acceptades per una editorial normal. Les primeres, les que
el públic compraria si les tingués disponibles, no han de seguir este camí
alternatiu de l’edició.

Em diran que un autor no té perquè saber fer esta distinció i, sense cap
dubte, no té perquè fiar-se dels informes emesos per les empreses de serveis
editorials. Per això existeixen professionals dedicats a fer-ho: es diuen
agents literaris.

4. Alternatives per a
l’autor-editor

L’experiència
em diu que l’autor, especialment el d’este món nostre de la ciència-ficció,
ignora la seua existència o bé creu que només existeixen per vendre les
novel·les de Mario Vargas Llosa i Stephen King.
Bé, no els negaré que d’estos autors en trauen
millors beneficis, però si creuen que la seua novel·la és vendible
l’acceptaran. Trobaran una llista d’agents literaris en esta pàgina.

L’agent literari
valorarà la seua obra i s’encarregarà d’oferir-la a les diferents editorials,
cobrant un tant per cent dels seus drets d’autor. Quina és la diferència? Doncs
que l’agent literari sap a qui, com, quan i de quina manera dirigir-s’hi, i a
ell no li prendran el pèl, i a vostè i a mi, sí. I, escolteu, que això cal
pagar-ho.

Tanmateix, si malgrat
tot vostè pensa que tot això li ve gran té una alternativa, que és ser editor
vostè mateix. Però això no ho veurem avui.

I, finalment, a
l’autor-editor que sia valent li dono un consell: no pague als altres el que
pot fer vostè mateix. No necessita moltes coses per traure una curta tirada de
la seua novel·la. Necessitarà les següents coses:

1. Un número d’ISBN.
Tots els llibres editats al planeta ho necessiten i els atorga un organisme
internacional amb agències a tots els estats, inclòs el nostre. Qualsevol
persona, encara que no tingui una editorial, pot dirigir-se a l’agència
corresponent i demanar un número d’ISBN. Li donaran un paper que haurà de retornar
degudament emplenat. En 24/48 hores tindrà el seu número. [5]

2. Un número de Dipòsit
Legal. Això és més complicat, així que demane a la seua impremta que se n’ocupe.

3. Necessita, és clar,
una impremta. En el seu cas una impremta digital (després ho explicarem això). En
teoria, abans ha necessitat un maquetiste, però no vull donar-li maldecaps,
busqueu una impremta que tinga també serveis de maquetació. N’hi ha moltes i
tenen preus realment atractius. No li faran virgueries, això segur, però en
general el resultat serà decent.

Després es trobarà amb
el més difícil, que és distribuir els seus llibres. El primer que ha de fer és
trobar llibreries especialitzades en el tema del seu llibre (n’hi ha moltes més
de les que vostè creu) i picar-hi per telèfon o escriure-hi. Anar-hi en persona
amb alguns exemplars en un moment en què el llibreter no estigui molt ocupat és
una bona idea. No els prometo que els agafen tots els llibres, però segurament els
sortirà més econòmic que contractar una empresa que ho faci per vostè. No
s’enfade si el llibreter vol un percentatge del PVP del llibre, este és el seu
treball i ha de cobrar per fer-ho. Tampoc no s’enfade si tarda un temps en
pagar-lo, és el que acostuma a passar. Una altra bona idea és obrir una pàgina
web i vendre vostè mateix els llibres, que pot enviar per correu contra reembossament
als seus possibles clients. Perdrà moltes hores enviant paquets, però
s’estalviarà el percentatge del llibreter. També existeixen llibreries en xarxa
que accepten llibres de petits editors i d’autors-editors. Només és qüestió de
dedicar un temps a buscar per Internet i fer-se molt pesat preguntant a tot
arreu.

Hem dit que necessita
una impremta digital. La necessita perquè vostè no pot permetre’s el luxe
d’imprimir 1.000, 2.000 o 3.000 exemplars d’una novel·la de la qual no té la
menor garantia que es puga vendre. A més a més, és molt poc probable que tinga
espai suficient a la seua casa a on guardar-los. Ha de ser prudent i no
imprimir-ne més de 100. Si els ven ja tindrà temps de reimprimir. Però si
encarrega menys de 1.000 exemplars pel mètode tradicional d’òfset es trobarà que
l’impressor no vol fer-ho, que és el més freqüent, o bé que li cobra una
quantitat només lleugerament inferior al que costaria imprimir 1.000 exemplars.

La impressió digital és
un mètode relativament modern que s’està implantant de forma clara com a
alternativa a les grans tirades i no només en l’àmbit dels autors-editors o els
petits editors. No necessita conèixer els detalls tècnics, únicament que la
qualitat que s’assoleix és indistingible de la que produeixen els mètodes
tradicionals per a una persona mancada de coneixements editorials, i si bé el
seu cost per exemplar és major, el cost absolut, la factura que haurà de
lliurar a la impremta, és diverses vegades menor. La impressió digital permet
imprimir tirades molt curtes, encara que la majoria d’empreses del sector tenen
un mínim de 50 o 80 exemplars. Hi ha algunes i molt bones impremtes digitals en
este moment funcionant al nostre país i en trobaran mitja dotzena fent una
cerca ràpida al Google. Algunes d’elles ofereixen també serveis de maquetació,
que és el que els he aconsellat abans per traure’s complicacions.

No els asseguro res.
Editar no és jugar al golf, és una tasca que produeix un 90% de treball brut i
ingrat i un 10% de breus satisfaccions. Quan vegen el seu llibre imprès, sempre
pensaran que podria estar molt millor. Però potser això sia millor a
arriscar-se a ser estafat. No els costarà molt més de 4-5 euros l’exemplar
incloent-ho tot i, si són espavilats, tenen sort a l’hora de trobar impressor i
no són exigents amb les qualitats del paper, potser no pas més de 3,5 euros
l’exemplar. I encara menys si s’atreveixen amb eines professionals de
maquetació com QuarkXPress o InDesign. Utilitzar word no és bona idea.[6]

Em diran que amb això
no tenen gaire més del que ja tenen, ja que els queda la dura tasca de
distribuir la seua pròpia novel·la.

Això és molt cert, de
fet este és el problema amb què s’enfronten totes les editorials grans,
mitjanes o petites: la distribució. Vostè el tindrà fins i tot més difícil i
potser decideixe, al final, contractar uns serveis professionals que ho facin
tot per vostè. El meu propòsit és només donar-los alternatives, una cosa que
estic segur que m’agrairan.

De qualsevol manera i
malgrat tot el que hem parlat, si no són el jubilat del que els parlava, cal
que us baralleu amb els editors, feu que es llegeixen l’obra i aspireu a alguna
cosa més que a regalar una dotzena d’exemplars entre els amics.

Héctor de
Montalvo, 11 d’octubre de 2006

Notes

[1] Quan es va
publicar la versió resumida d’este article es va produir una confusió en este
punt. Algú va pensar que em referia als foscos tripijocs dels concursos
literaris. En realitat em referia a casos com el llibre de text, on l’editor
(per exemple) busca un catedràtic perquè li escrigue un llibre de text
d’Història Contemporània.

[2] Existeix una por generalitzada
i injustificada a que l’editor plagie la nostra novel·la. Cap editor no s’hi
arriscarà, però si l’autor desitja estar tranquil, pot fer cap al Registre de
la Propietat Intel·lectual, on li informaran de la forma mitjançant la qual ha
de registrar la seva obra. És un procés senzill, curt i barat que ens deixarà
molt tranquils. A partir de llavors, esta obra és nostra i només nostra i
qualsevol que la plagie pot ser portat als tribunals.

Per a més informació entreu aquí

[3] És molt difícil
trobar un manuscrit que, simplement, estiga redactat de forma correcta, sense
faltes d’ortografia. Per no parlar de les frases subordinades que ocupen tres
pàgines i els interminables rastrells d’adjectius que repugnarien fins i tot a Lovecraft.
Amic escriptor: la humilitat, el treball dur i l’aprenentatge continu han de
ser el teu evangeli. Accepta les crítiques, fins i tot les malintencionades.

[4] Hi ha dos formes
d’enfrontar-se a la realitat: una consisteix a esperar que el Món s’adapte als
nostres anhels i manies; l’altra, a adaptar-se al Món. La segona opció és la
més recomanable per una qüestió de senzilles probabilitats. Ni tan sols George W.
Bush pot adaptar la realitat al seu gust. Els dic això perquè entre els
escriptors primerencs està molt estesa la primera visió. Creieu-me si els dic
que provoca ansietat, depressió, inadaptació social i molt dolor. Si la seva
novel·la no interessa a ningú no és culpa del públic, que té lliure albir de
llegir el que li plague, i potser tampoc de vostè. De fet, ningú no té perquè
tenir la culpa. Deixeu de pensar en les maleïdes vendes quan esteu escrivint i
se centreu-vos en fer bones novel·les. El que és bo acaba per obrir-se camí.

[5] Per a més
informació entreu aquí.

En esta mateixa
direcció (cal buscar una mica) es pot descarregar l’imprès per demanar el núemro
d’ISBN, cosa que els estalviarà un viatge.

[6] Word és una
formidable eina per fer una carta o qualsevol altre document de poques pàgines.
No està pensat ni preparat per a maquetar un llibre. Si porten un llibre maquetat
en word a la impremta, el més probable és que no ho accepten.

Article extret del Sitio de Ciencia
Ficción






  1.    Jacme 10.22.06 @ 18:40      

    Jo crec en les llicències CC aplicades a la nova teconologia, i crec que si s’enfoca adequadament la manera de distribuir el llibre per la xarxa es pot arribar a moltíssims més lectors dels que mai es podria arribar d’una manera “tradicional”.
    El problema està en que la majoria d’escriptors volen tindre el llibre en paper entre les seues mans, ja que fins que no es materialitza ells no el consideren un llibre de “veritat”.
    Al Basar ja havíem parlat de les llicències de CC aplicades als llibres: de Lawrence Lessig amb “Cultura lliure” i de David Bravo amb “Copia este libro” . Però este article m’ha semblat molt interessant ja que explica el fenòmen cada volta més extés de l’empresa de Serveis Editorials i les estafes que algunes fan aprofitant-se de la il·lusió de la gent.
    En qualsevol cas, l’autor de l’article recomana anar a un “editor” tradicional perquè el fet que hi haja una altra persona que avalue la teua obra, i hi pose diners, és un factor molt important per assegurar la qualitat i l’interés de l’obra.
    A banda d’això, una experiència a tindre en compte de llibres a la xarxa sota llicència CC pot ser, per exemple, el de José Antonio Millán

  2.    Jacme 10.22.06 @ 18:45      

    Les adreces no han sortit al missatge anterior, les apunto aquí:
    Lawrence Lessig, “Cultura lliure”: http://basar.blocat.com/post/3191/62162
    David Bravo, “Copia este libro”: http://basar.blocat.com/post/3191/49210
    José Antonio Millán: http://jamillan.com/lisbodes.htm

  3.    Jacme 10.22.06 @ 19:13      

    una guia interessant sobre com utilitzar les llicències creative commons en edició, música, art i programari la trobareu en format pdf en esta adreça:
    http://www.manualcopyleft.net

  4.    Daniel 10.24.06 @ 19:01      

    Jacme, un article fantàstic i que reflecteix una realitat que sovint està amagada. No obstant, has descrit a la perfecció un àmbit del procés editorial, el de la ficció. A la literatura científica el procés és força més diferent. Tot i això, penso que en els dos àmbits s’està obrint pas una nova forma d’edició, la edició electrònica (seria el següent pas a l’auto-edició en paper, de la qual ja en parles). En l’àmbit científic, que és el que conec més, ja representa una bona alternativa penjar els teus articles a repositoris digitals en línia com ara E-LIS… i ho és en termes de visibilitat immediata de l’obra i d’accés mundial; no ho és massa, per ara, en termes d’impacte, però tot arribarà.

  5.    Jacme 10.25.06 @ 9:38      

    Exacte. Tal com apuntes, Daniel, el problema de l’autoedició en l’àmbit científic és l’índex d’impacte (per als que no ho sabeu, cada revista científica està puntuada per una escala d’impacte en la comunitat científica, i tot depenent d’a on es publica un article pot estar més ben valorat per al currículum o no).
    En el cas de les edicions científiques, crec que l’edició electrònica és una molt bona opció per donar a conèixer la tasca realitzada, però que cal una revisió de tercers de l’obra per poder-la puntuar, per això no crec en la desaparició de les revistes científiques “tradicionals”. Sinó, qualsevol persona que publica en els repertoris digitals en línia (i quan dic qualsevol vull dir qualsevol, fins i tot jo) podria tindre un índex d’impacte que no es relacionés en la qualitat del seu treball.

  6.    Jacme 10.25.06 @ 10:46      

    @Mandala: feia dies que no te veia per aquí! a vore quan reemprens el projecte del bloc, que el tens aturadet estos dies… se’t nota en falta!

    ;D

  7.    Daniel 10.27.06 @ 14:37      

    Hola,

    de fet en molts repositoris digitals ja s’està implantant el sistema del peer review que fa els articles que s’hi envien per el seu emmagatzematge passin abans un filtre, per exemple, els mateixos editoris del repositori excerceixen el filtre, etc.) que fa que n’assegurin la seua qualitat. Suposo que això mateix passa en la literatura de ficció, quan els editors es llegeixen els manuscrits, no?

    No creus que l’edició electrònica sigui viable en la ficció? Qualsevol pot penjar les seves novel·les a internet muntant-se una pàgina web… Ara, aconseguir visites ja és un altre tema!

  8.    Jacme 10.27.06 @ 23:17      

    Jo crec que l’edició electrònica no només és viable en ficció, fins i tot crec que les possibilitats que s’obren per a l’autor són infinitament superiors pel que fa a la captació de lectors; el problema està en què moltes voltes els escriptors tenen certa “fòbia” a tot el que és tecnològic, o senzillament els fa mandra preparar una estratègia de difusió de la seua novel·la per la xarxa.
    Una altra cosa és que l’escriptor vulga guanyar diners amb les seues obres. Aleshores el mercat tradicional té molts més avantages que l’electrònic, tot i que amb el percentatge de les vendes que habitualment es queden els escriptors (entre un 5 i un 10%), la gran majoria mai arribarà a ser milionari…

    Pel que fa al sistema de repositoris digitals, una pregunta: els que s’encarreguen de revisar els originals cobren alguna cosa per fer-ho, o és un feina absolutament voluntària?





css.php